A casa els meus avis, sempre hi havia una bossa de pa penjada darrera la porta del rebost. Allà hi deixàvem els rosegons durs i quan n’hi havia un bon grapat, la meva àvia els remullava en aigua de farigola i feia sopa de pa. Avui el meu fill de dotze anys ha posat cara de fàstic quan li he preguntat si en volia un plat per dinar.
- Sopa de pa? Quin rotllo! No, no. Fes-me pasta com sempre!
I mentre cuino, no deixo de plorar; per l’àvia que ja no hi és, per la casa del poble que ja no existeix, pels gustos del meu fill que no collirà mai farigola. I per mi. Perquè quan acabi, buidaré el rebost i hi posaré totes les ampolles de vodka que em penso beure fins que m’ingressin per la rehabilitació.
Fausta
