Recordo aquell capvespre a Barcelona. Les cançons d’en Serrat omplien de poesia el cotxe, anàvem a veure l’exposició de Chagall a la Pedrera, però ni hi varem arribar. M’havies parlat de l’emoció i la nostàlgia que t’envaïa al escoltar una vella cançó. Recordo l’expressió del teva cara quant van sonar les primeres notes, em vas demanar que tanques els ulls, em vas agafar la mà. Les llàgrimes relliscàvem pels teus ulls. “Els vells amants”circulaven pel nostre entorn, En aquell moment vaig entendre el teu desig de trobar un amor tranquil, pur i ardent, aquell que acarona i cuida, que compren i ajuda, que acompanya al cos quant ja es cansa i a l’anima quant encara esta viva.
Eulàlia
