-“Es que jo… tia, després d’allò de la Júlia em sento tan idiota, tan bruta, tan egoista… Sabent que ella ara està ingressada pel mateix…-Va dir plorant.- Sé que molts cops em parlat del tema, però sempre ho he vist com una cosa llunyana i irreal, que només els hi passa a les noies dèbils i sense autoestima. No a noies com tu i com jo. No a nosaltres…”. Els sanglots van interrompre, mal educats, les seves paraules . -“Sento no haver-ho dit abans…” – La veu se li va trencar i amb ella el meu cor també. –“Tranquil·la tia. No ploris més perquè te’n sortiràs d’aquesta. I jo estaré al teu costat sempre, fins al final. D’acord vida?”.
Mentre l’amiga escoltava les paraules de consol a l’altra banda del telèfon, és mirava al mirall i les llàgrimes esborronaven el maquillatge dels seus ulls. Per què ella no podia ser prima i bella com les altres?
Rosita Roja
