No era pas el primer cop que la llum que il·luminava el meu voltant refulgia amb més força i lluentor, i tampoc era el primer cop que la il·lusió d’un primer petó em lligava amb cadenes de plomes i m’introduïa sense esforç ni violència dins un huracà de sensacions en el que jo avançava veloç, segur i sense pensar amb un somriure ximple pintat a la cara. I tot i això, dins l’huracà, pensava que la llum que m’acariciava mes vehement que mai seria per sempre.
I ara, mentre la miro al llit al meu costat, amb els ulls closos i tranquil·la, gairebé sentint-me espia; sento que l’única llum que m’il·lumina és la no llum de la foscor, que he estat escopit de l’huracà. Ara la única mà que em toca és la mà del neguit que m’estreny el coll de l’estomac. Ara sé que no és la incertesa qui no em permet respirar, és el seu ale, que fou meu, que s’allunya. Quan serè sincer amb mi mateix? Hi ha tant poques coses per sempre, potser per sempre és massa temps.
Poeta sense rumb
