T’asseguro que ho he escoltat a l’alba, quan el Sol es creua amb la Lluna i li ha parlat de l’Ossa Major, i com aquesta encara dissimula per l’esplendor d’una estrella que ja no existeix. Mentre les gotes de rosada que ha deixat la nit relliscaven de la rosa frondosa de la cantonada del jardí, que no pot dissimular l’amor propi, tot i que li pugen els colors quan passen les abelles i creu que tots la desitgen. Doncs jo l’observava, mullada i fresca, i ja m’anava a posar a cantar, inspirat per la seva innocent seducció, quan ha bufat el vent i m’han arribat els rumors d’allà dalt. I m’hi he capficat… Si podríem estar mirant allò que ja no hi és, trobant-se tant lluny, i ni tan sols sabem veure allò que està al nostre voltant. Ha estat aleshores quan he decidit venir-te a buscar, perquè sortíssim a volar, com quan érem cries, a redescobrir el món que ja creiem conèixer.
Blancfost
