Author Archives: cugatcat

6è concurs de microrelats. Les bases

Bases dels concursos de microrelats i micropoemes de Cugat.cat. 6a edició

Categories i requisits


· Microrelats. Adults. (18 anys). 10 línies (Arial 11). Català.
· Micropoemes. Dirigit a joves i adolescents. 5 línies a Facebook. Català.
· Microrelats en anglès. Per a totes les edats. 10 línies (Arial 11).

Recepció de continguts

Totes les propostes seran acceptades fins al 21 d’abril a les 23.59 a santjordi@cugat.cat i que compleixin els criteris de les bases del concurs (Extensió, estil, idioma, correcció,… ).

Publicació

Tots els microrelats, que compleixin els requisits, es publicaranal web especial de Cugat.cat a partir del 3 d’abril. Els micropoemes es publicaran al Facebook del Casal de Joves.

Premiats
Un per categoria, el jurat pot donar-ne més d’un (accèssit).

Jurat

El dia 22 d’abril es reunirà a les 11 del matí a Cugat.cat per dirimir guanyadors, i si s’escau accèssits. El jurat tindrà en compte l’estil, l’originalitat i la qualitat de la redacció per decidir els guanyadors

Lliurament de premis

Els treballs guanyadors es faran públics el dia 23 d’abril (Diada de Sant Jordi) durant el decurs del programa ‘Sant Cugat a Fons’ a la plaça d’Octavià. Es farà in situ el lliurament de premis de les categories de microrelats en català i microrelats en anglès. El premi de la categoria de micropoesia es lliurarà, una tarda a concretar, al  Casal de Joves Torreblanca (A causa de l’horari escolar).

Entitats que hi col·laboren:

. Alexandria. c/ Villà, 10. 93 675 32 01. www.alexandriallibres.com

. El Celler de llibres. c/ Rambla del Celler, 25. 93 674 96 59. cellerllibres@slave.net

. Paideia. c/ Santiago Rusiñol, 40. 93 674 03 14. paideia@paideia.e.telefonica.net

· Pati de llibres. c/ Xerric 22. 93 583 17 22. www.patidellibres.com

. Òmnium

· Sprint Idiomes. Carrer Francesc Moragas, 4. 936 74 66 35. info@sprintidiomes.com

· Vodafone

. Xarxa de Centres Culturals Polivalents

 

Organitza

Cugat.cat amb el suport de l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès i el Casal de Joves Torreblanca.


Guanyadors del 5è Concurs de Microrelats

David Carreras, en categoria adulta, i Rickley Rocha, en la juvenil, han estat els guanyadors del 5è Concurs de Microrelats, organitzat per Cugat.cat, en què Miguel Pérez s’ha endut l’accèssit d’adults pel poema ‘Per sempre’. Els guardonats s’han donat a conèixer al final del programa especial del magazín ‘Sant Cugat a Fons’, de Cugat.cat (91.5 FM), que s’ha emès en directe des de la plaça d’Octavià.

Un lot de llibres, sopars culturals, entrades per a espectacles i un curs a l’Ateneu han estat els premis que s’ha endut David Carreras pel seu microrelat ‘Com un mosquit’, que havia de tenir un màxim de 10 línies.

El director de Cugat.cat, Miquel Herrada, ha fet un balanç positiu de la participació i ha avançat que l’any vinent s’està pensant incloure categories per a altres idiomes, probablement en anglès.

En la categoria juvenil, en què els participants havien de presentar micropoemes de cinc línies a través de Facebook, Rickley Rocha ha estat guardonat amb un ‘smartphone’. La tècnica de Cultura de l’Ajuntament, Carolina Hernández, ha remarcat el gran nivell de tots els poemes presentats.

La iniciativa ha comptat amb la col·laboració de llibreries locals (Paideia, el Celler de Llibres, Mythos, el Pati de Llibres i Alexandria), l’Ajuntament, l’EMD de Valldoreix, el Casal de Joves de TorreBlanca, l’Ateneu i Vodafone.

Notícia elaborada per Jon Sindreu

—————————————————————————

Accèssit

Per sempre

No era pas el primer cop que la llum que il·luminava el meu voltant refulgia amb més força i lluentor, i tampoc era el primer cop que la il·lusió d’un primer petó em lligava amb cadenes de plomes i m’introduïa sense esforç ni violència dins un huracà de sensacions en el que jo avançava veloç, segur i sense pensar amb un somriure ximple pintat a la cara. I tot i això, dins l’huracà, pensava que la llum que m’acariciava mes vehement que mai seria per sempre.

I ara, mentre la miro al llit al meu costat, amb els ulls closos i tranquil·la, gairebé sentint-me espia; sento que l’única llum que m’il·lumina és la no llum de la foscor, que he estat escopit de l’huracà. Ara la única mà que em toca és la mà del neguit que m’estreny el coll de l’estomac. Ara sé que no és la incertesa qui no em permet respirar, és el seu ale, que fou meu, que s’allunya. Quan serè sincer amb mi mateix? Hi ha tant poques coses per sempre, potser per sempre és massa temps.

—————————————————–

Microrelat guanyador

Mort d’un mosquit

Feia un instant tan sols que havia deixat de ser una larva, que havia desplegat les seves translúcides ales. Fins aquell moment devia la seva existència a un bassal d’aigua estancada en un  pneumàtic abandonat en un punt de la AP 7. Inicià un vol feble, insegur, sense rumb … en una recerca instintiva cap el primer aliment. Anhelava sang de qualsevol ésser de sang calenta. La abrasant brisa estiuenca el debilitava. Va veure el món per primera vegada… tan ple de color, olors, sensacions, però també d’ amenaces… quan de sobte pafffffff. Es convertí en una massa meitat matèria i meitat sang, transferida per la seva creadora, enganxada al parabrisa d’un 206. Tota petjada del que fou desapareixerà en un instant quan l’humà accioni el seu eixugaparabrisas.

Una vida curta, sense intensitat, sense pena, sense glòria.

El Bermejo


Un viatge al temps

Recordo un viatge en el tren. Al meu costat hi havia un vell, al capdavant meu una dona amb la seva filla d’uns 30 anys. Aquests seients eren representats per 4 generacions.La primera generació, era la meva. Una persona innocent que planejava projectes per la vida que li espera, sense tindre que preocupar-se per alguna cosa apart del futur . La segona, la noia dels 30 anys acompanyada de la seva mare, la única preocupació de mare i filla era compartir una xerrada sobre la família i el que es la vida. La quarta, la mes important, era un ancià i l’única cosa que li importava era llegir el seu llibre sense haver de preocupar-se de res més. Va acabar el viatge i vaig tindre ganes de més pero sabia que mai podria tindre un viatge com aquell, un viatge en un tren i a la vegada un viatge en els meus sentiments.

Yellownatalion


T’asseguro que ho he escoltat a l’alba…

T’asseguro que ho he escoltat a l’alba, quan el Sol es creua amb la Lluna i li ha parlat de l’Ossa Major, i com aquesta encara dissimula per l’esplendor d’una estrella que ja no existeix. Mentre les gotes de rosada que ha deixat la nit relliscaven de la rosa frondosa de la cantonada del jardí, que no pot dissimular l’amor propi, tot i que li pugen els colors quan passen les abelles i creu que tots la desitgen. Doncs jo l’observava, mullada i fresca, i ja m’anava a posar a cantar, inspirat per la seva innocent seducció, quan ha bufat el vent i m’han arribat els rumors d’allà dalt. I m’hi he capficat… Si podríem estar mirant allò que ja no hi és, trobant-se tant lluny, i ni tan sols sabem veure allò que està al nostre voltant. Ha estat aleshores quan he decidit venir-te a buscar, perquè sortíssim a volar, com quan érem cries, a redescobrir el món que ja creiem conèixer.

Blancfost


Vaig conèixer la meva parella…

Vaig conèixer la meva parella a una festa senegalesa; ell és Senegalès i  jo catalana. Ell es diu Aron i jo Gisela, ens estimem. Aquesta barreja d’allò català i d’allò senegalès, de colors, de tradicions i modernitat,  ha donat fruit a una altre  manera de viure, de sentir…Una barreja on l’essència és estimar.

De ell m’agrada la seva humilitat, la seva educació i el seu saber estar, no tenim gaires gustos comuns però ens entenem bé,  un dia fem el que a ell li agrada i l’altre el que m’agrada a mi i el final compartit ens agrada a tots dos.

En un mon que encara es gira quan ens veu agafats de la mà, en un mon desigual, en un mon on s’han fos alguns valors humans bàsics; declarem el nostre amor, tal i com ho varen fer sant Jordi i la princesa en la llegenda de anys enllà!

Gisela


Escriuria sense parar…

Escriuria sense parar,

sense temps, sense estones,

sense ni tan sols,

esgotar el temps esvaÏt.

Redactaria el meu somni,

el somni d’arreplegar les paraulesbrollades del cor,

de l’ànima del viure,

per descriure el teu somriure,

per inscriure el teu amor.

Natàlia


Psicòpata (A partir d’un test que corre per internet)

Sense massa ganes ni convenciment el jove es va apropar al cementiri pel funeral de la mare. Tant de sentiment l’engoixava i ho trobava una mica patètic. Els seus ulls (freds) repassaven les figures negres que acompanyaven el cedici… Calia fingir.

De sobte la va veure; era allò que durant tant de temps havia dessitjat, i era allà, en el funeral de la seva mare… Però no la coneixia; no tenia ni idea de qui era aquella noia jove, bruna amb uns espectaculars ulls verds. A qui li podia preguntar? Però de seguida li van passar les ganes: què en pensaran si el dia del funeral de la meva mare em dedico a preguntar qui és aquella dona!

La idea de conèixer i tornar a veure aquella jove li ocupava cada cop més els seus pensaments.

Dos dies més tard, en el funeral per la seva germana, la gent es preguntava qui i per què havia pogut assassinar-la.

Santi


Marroc (D’un poema de L. Cohen)

En veure’m, el gat va buscar el seu amagatall al jardí. Mahler em va ajudar ens els primers moviments del dia i vaig aconseguir conjuntar les peces de vestir. Finalment, vaig poder sortir de casa. L’atmosfera es feia pesada i el cap també; sentia les bosses sota els ulls cada cop amb més intensitat… Va ser un dia gris per a un home gris.

Al vespre vaig convidar un home a sopar. Durant la vetllada no em va mirar els ulls… Sopà en pau.

Santi


Carpe Diem

La veritat, és que quan et planteges una cosa, sempre, el primer pas que fas és agafar una llibreta i escriure els pros i contres en un paper. En el fons saps que en el pitjor dels casos tot anirà malament i ens els millors, tan sols alguna cosa fallarà, siguem realistes, el món no està per tirar gaires coets.
El segon pas, per mi és el millor, idealitzes la situació fins al punt que creus tenir-ho sota control, ets sents ple, feliç, tot allò que havies previst que aniria bé ha anat millor, fins i tot t’has sorprès.
El tercer pas et negues a tu mateix, sense adonar-te’n, has de renunciar allò que tant t’estimaves. La realitat és que topes contra un mur.
El quart pas i segurament només els més valents i els més tossuts arriben, no rendir-te, never give’up com diuen els anglesos, perquè un segon pas com el que has viscut és difícil d’oblidar!
El cinquè pas, el cinquè pas marca-me’l, però que tingui un final feliç, o no.
I la resta és carpe diem.! …i deixar-se portar. La vida només la vivim un cop i millor aprofitar-la que veure passar els trens i acabar lamentant-nos de no haver-hi pujat.

Petakin


Per sempre

No era pas el primer cop que la llum que il·luminava el meu voltant refulgia amb més força i lluentor, i tampoc era el primer cop que la il·lusió d’un primer petó em lligava amb cadenes de plomes i m’introduïa sense esforç ni violència dins un huracà de sensacions en el que jo avançava veloç, segur i sense pensar amb un somriure ximple pintat a la cara. I tot i això, dins l’huracà, pensava que la llum que m’acariciava mes vehement que mai seria per sempre.

I ara, mentre la miro al llit al meu costat, amb els ulls closos i tranquil·la, gairebé sentint-me espia; sento que l’única llum que m’il·lumina és la no llum de la foscor, que he estat escopit de l’huracà. Ara la única mà que em toca és la mà del neguit que m’estreny el coll de l’estomac. Ara sé que no és la incertesa qui no em permet respirar, és el seu ale, que fou meu, que s’allunya. Quan serè sincer amb mi mateix? Hi ha tant poques coses per sempre, potser per sempre és massa temps.

 

Poeta sense rumb


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.