Marroc (D’un poema de L. Cohen)

En veure’m, el gat va buscar el seu amagatall al jardí. Mahler em va ajudar ens els primers moviments del dia i vaig aconseguir conjuntar les peces de vestir. Finalment, vaig poder sortir de casa. L’atmosfera es feia pesada i el cap també; sentia les bosses sota els ulls cada cop amb més intensitat… Va ser un dia gris per a un home gris.

Al vespre vaig convidar un home a sopar. Durant la vetllada no em va mirar els ulls… Sopà en pau.

Santi


Carpe Diem

La veritat, és que quan et planteges una cosa, sempre, el primer pas que fas és agafar una llibreta i escriure els pros i contres en un paper. En el fons saps que en el pitjor dels casos tot anirà malament i ens els millors, tan sols alguna cosa fallarà, siguem realistes, el món no està per tirar gaires coets.
El segon pas, per mi és el millor, idealitzes la situació fins al punt que creus tenir-ho sota control, ets sents ple, feliç, tot allò que havies previst que aniria bé ha anat millor, fins i tot t’has sorprès.
El tercer pas et negues a tu mateix, sense adonar-te’n, has de renunciar allò que tant t’estimaves. La realitat és que topes contra un mur.
El quart pas i segurament només els més valents i els més tossuts arriben, no rendir-te, never give’up com diuen els anglesos, perquè un segon pas com el que has viscut és difícil d’oblidar!
El cinquè pas, el cinquè pas marca-me’l, però que tingui un final feliç, o no.
I la resta és carpe diem.! …i deixar-se portar. La vida només la vivim un cop i millor aprofitar-la que veure passar els trens i acabar lamentant-nos de no haver-hi pujat.

Petakin


Per sempre

No era pas el primer cop que la llum que il·luminava el meu voltant refulgia amb més força i lluentor, i tampoc era el primer cop que la il·lusió d’un primer petó em lligava amb cadenes de plomes i m’introduïa sense esforç ni violència dins un huracà de sensacions en el que jo avançava veloç, segur i sense pensar amb un somriure ximple pintat a la cara. I tot i això, dins l’huracà, pensava que la llum que m’acariciava mes vehement que mai seria per sempre.

I ara, mentre la miro al llit al meu costat, amb els ulls closos i tranquil·la, gairebé sentint-me espia; sento que l’única llum que m’il·lumina és la no llum de la foscor, que he estat escopit de l’huracà. Ara la única mà que em toca és la mà del neguit que m’estreny el coll de l’estomac. Ara sé que no és la incertesa qui no em permet respirar, és el seu ale, que fou meu, que s’allunya. Quan serè sincer amb mi mateix? Hi ha tant poques coses per sempre, potser per sempre és massa temps.

 

Poeta sense rumb


Olor d’anís

Vaig veure la llum d’aquest món la nit de Sant Joan de qui sap l’any, just quan el solstici d’estiu estava en el seu punt més àlgid i les fogueres de les bruixes començaven a cremar. Es curiós, però sempre he pensat que néixer en aquestes circumstàncies, ha fet que tingui un sext sentit per endevinar coses que finalment acaben passant. Si aquest sentit l’hagués cultivat potser ara seria una vident o alguna cosa semblant. Quan ja anava a l’escola i la mare treballava de tarda, em quedava a casa d’una veïna que feia una oloreta d’anís que m’encantava. Deien fluixet que bevia. Jo, no sabia que volien dir, només veia que la Mundeta tenia sempre les galtes molt vermelles. Era molt bona dona i me l’estimava molt. Aquella oloreta em va quedar enregistrada al nas, al meu mapa dels perfums, i si la flairo en algú, segur que aquesta persona beu més del compte. No falla.

Anís


Sexe

-Sí, m’agrada el sexe.- digué ell.

-Com ? – s’estranyà ella.

-Sí, el sexe. No sé per què tants tabús i tantes pors per un simple acte ..  Crec que es una cosa agradable… sexe i prou… No és dolent i a més és sa.

-Sí, però tot amb moderació. És sa,una mica . Com tot, la cervesa una mica és bona però molta no. Igual que la marihuana o les galetes.

-Mentida, sabies que per cada petó amb llengua hom perd 10 calories?. DEU CALORIES!  Si tu i jo ara ens donéssim deu petons, perdries les mateixes calories que si vas a córrer durant deu minuts.  Enrotllem-nos… Tu que vas al gimnàs, amb aquesta acció perdràs més quilets.

-Que dius? Ha ha ha , com vols ? Però si som amics.

-Si , dona, ja ho sé que som amics… I tant que som amics! Però es que segueixo mantenint la meva opinió. El sexe és una acció agradable que no sempre crea lligams… És a dir, enrotllem-nos avui i ja està. Jo vull avui , tu potser no , d’acord, avui em faràs un favor a mi, i demà… o quan tu vulguis… digues-m’ho, i jo, potser no voldré, igualment ho farem perquè t’hauré de tornar el favor. Una cadena de favors, tu per mi, jo per tu . Avui tu i demà jo . I aquestes coses…

-Sí.. És que sona tan bonic quan surt de la teva boca… Tan alliberador, lliure.

-SI! Exacte! Lliure, llibertat.  Qui ens impedeix que avui ens enrotllem? Ningú! Absolutament ningú. No tenim cap compromís. I és una acció agradable. Als dos ens agradaria. I sí, és lliure i seria tant plaent fer una cosa que la gent hi te prejudicis. Ohh, molt bé! Tu no fas l’amor amb les teves amigues…? Doncs ets un retrògrad de merda!! Segueixes els cànons establerts per una societat antiquada i conservadora. Però nosaltres fugim dels estigmatismes. Et convido a fugir amb mi d’aquest sistema social inventat per uns vells reaccionaris.

Al sentir això ella es va girar enèrgicament i es va apropar a la boca d’ell.

Pol


Microrelat d’Arlequín

Les 07:00 AM . Arribo tard.Camino pel carrer amb pressa, gairebé sense alè .

No arribaré a temps i aquestes maleïdes sabates que m’oprimeixen els dits.

No vaig haver de comprar-les, però eren tan boniques. Sempre em passa el mateix..

Les 7:10 AM. Corro,  corro tot el que puc amb aquests talons. Intento anar més ràpid però en fa mal el dit petit del peu,pobret.

Porto cinc minuts de retard .No arribaré.

Calculo mentalment la distància per arribar al meu destí i accelero el pas,però tots els meus esforços són en va.

Les 7:30 AM  Odio el rellotge.

Odio les manetes que s’entesten en anar més de pressa que jo

Un últim  esforç  Vinga, va, premo el pas .Res .. He tornat a perdre el tren

Cinc minuts tenen la culpa. Demà ho  tornaré a intentar. Pot ser demà guanyi jo..

 

Arlequín


Poetes de barra

– L’Eduard Ramírez és un poeta collonut!
– No t’ho discutisc pas. -Li agradava emprar mots orientals, es pensava que li conferien una
aura d’intel·lectual bohemi- L’única cosa que hi dic és que en Manel Marí és millor.
– Per què dius millor? Serà que a TU t’agrada més.
– No, no. Millor. Li han lliurat més premis, i més prestigiosos.
– Això! I què em vols dir, premis? Jacinto Benavente va guanyar el nòbel, i en Benedetti, no.
– Per alguna cosa serà.
– Sí, clar, pel mateix que Kissinger en té un de la pau.
– Se’l degué haver guanyat aquell any.
– Ara sí que t’avente una òstia! – I ho va fer. I amb raó.

Bernat Moix


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.