La solitud del caminador

Feia estona, que gairebé no sentia res, aquell silenci era espès com la boira que ens envoltava aquell vespre.

De sobte una ombra es fa present en el meu castigat horitzó, ja no estic sols penso.

Accelero el pas per acostar i així caminar plegats, son ja mes de trenta hores caminant i una mica de companyia va be, però l’imatge es va transformant i cada cop es mes a prop dons no es mou. Per fi soc molt a prop i el crido “ei bona nit” com anem?, no respon , que estrany, estarà dormit?. No amics meus no esta dormit es una alzina centenària i retorçada que me ha fet una il·lusió òptica, o potser era un d’aquells” Fantasmes de la Son” que ens trobem per la nit quant estem sols i cansats a la muntanya.

EL PRESI


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: