Sense títol

Tancà la porta de la delegació d’Obres Públiques on portava  més de trenta-cinc anys quadrant balanços. Es posà l’americana gris i feu el mateix trajecte de cada dia,  vint minuts a pas feixuc fins arribar al seu modest pis on el rebé la  dona, tan familiar i alhora tan diferent de la noia riallera que l’encisà quan tot just començava a afaitar-se. Soparen dins d’un silenci escapçat només per la veu que des de la televisió els informava dels successos  i  per comentaris sobre la jornada que intercanviaren entre plat i plat. Ja al llit, després d’abillar-se amb el pijama afelpat ell i la camisa llarga, llarguíssima, ella, llegiren una estona.  Aquella nit no hi hauria moviment sota els llençols, potser demà…  Després de donar-se la bona nit amb un contacte de llavis tan breu com lleuger, s’assegurà que el despertador sonaria a l’hora de sempre per dur-lo a la feina de sempre i reprendre la vida de sempre. I, abans de tancar els ulls tot acomiadant el dia, es sentí feliç.

SÍLVIA GARCÍA


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: