Sense títol

Passaven els anys amb la rapidesa i la fugacitat de l’escuma.

No hi havia treva en la que deixar-se aclucar els ulls i abandonar-se.

Calia viure-ho tot intensament, no perdre detall ni embadalir-se davant del mirall.

Volia cremar els anys de joventut perseguint un miratge que la compensés. I no sabia què era allò que buscava, però anhelava una força aliena que la portés més enllà. Que la despertés. Que la fes créixer.

I què era ella?

Passaven els anys i la pell s’arrugava.

“Un mapa” –deien alguns- “de camins i dreceres descobertes en el pas del temps”. “La fugacitat de tot”, deien uns altres.

“Seràs una dona” es repetia ella “i et sabràs més forta que abans”. Però la traicionaven els ulls despistats, sempre nostàlgics d’un món d’infant.

Tantes coses que no volia deixar enrere… però calia fer-se gran!

I ella ja no sabia qui era, no podia reconèixer el seu cos. Seguia com sempre anhelant un demà més ple on abandonar-se. Sempre demà. Sempre demà.

Un demà per sempre.

JULIOL


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: