Em vaig aixecar, feliç: el meu nas havia ensumat una deliciosa olor de carn. El meu cos esquelètic va recórrer els carrers plens de neu silenciosament. Per fi la vaig trobar: una casa petita, decorada per Nadal. A dins, s’hi podia veure una família sopant. Em vaig disposar a efectuar el meu gran pla, que mai fallava: bordar una mica, rascar la porta i esperar que els humans que visquessin en aquella casa obrissin i veiessin la meva magistral cara de pena, assajada tants i tants cops. Els humans traurien la seva part sensible i em donarien alguna cosa per menjar. Aquell cop, però, va ser diferent: un nen petit em va obrir la porta i a la seva cara se li va dibuixar un enorme somriure i uns ulls plens d’il•lusió. Va anar a cridar a la seva mare, i em va assenyalar. Llavors, van fer una cosa que no oblidaré mai: amb uns ulls plens d’amor, em van acollir a casa seva i em van donar de menjar, em van cuidar i sobretot, em van estimar. Tan de bo els altres gossos de carrer també ho puguin experimentar. Quina sort que vaig tenir…
UERDNA
Deixa un comentari