Quina sort que vaig tenir

Em vaig aixecar, feliç: el meu nas havia ensumat una deliciosa olor de carn. El meu cos esquelètic va recórrer els carrers plens de neu silenciosament. Per fi la vaig trobar: una casa petita, decorada per Nadal. A dins, s’hi podia veure una família sopant. Em vaig disposar a efectuar el meu gran pla, que mai fallava: bordar una mica, rascar la porta i esperar que els humans que visquessin en aquella casa obrissin i veiessin la meva magistral cara de pena, assajada tants i tants cops. Els humans traurien la seva part sensible i em donarien alguna cosa per menjar. Aquell cop, però, va ser diferent: un nen petit em va obrir la porta i a la seva cara se li va dibuixar un enorme somriure i uns ulls plens d’il•lusió. Va anar a cridar a la seva mare, i em va assenyalar. Llavors, van fer una cosa que no oblidaré mai: amb uns ulls plens d’amor, em van acollir a casa seva i em van donar de menjar, em van cuidar i sobretot, em van estimar. Tan de bo els altres gossos de carrer també ho puguin experimentar. Quina sort que vaig tenir…

UERDNA


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: