Sense títol

Ens abracem al tramvia, just abans de l’última parada. ens cantàvem cançons a cau d’orella i rèiem tocant-nos els dits i llavors podíem mirar-nos lliurement perquè, allà, no ens coneixia ningú i només érem dos que es volien, amb la impaciència que llepen els adolescents en besar-se a les cantonades i a la cua dels cinemes totes les tardes tristes.
(en tornar a casa, de matinada, caminava per la vora de l’estany, mirant els peixos com ombres fosques que fugien al meu pas, emportant-se amb ells el cor de l’ofegat, soterrat al llim. i vaig tancar els ulls per no
despertar)

UN PULMÓN


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: