Un cop de puny brutal

Va ser un cop de puny brutal. No s’esperava pas aquell canvi sobtat, aquell desordre de colors i de productes, d’olors i de cares conegudes que amb tanta familiaritat reconeixia només creuar la primera porta en entrar. Feia molt que el freqüentava, aquell lloc, des de feia segles. Era el seu racó preferit perquè allà havia retrobat una mica la seva identitat després de vagar desesperada durant una bona pila d’anys. Ara, però, semblava, de nou, totalment perduda. No ho acabava d’entendre. Era un misteri. No s’entenia què havia passat. Només feia dos dies que no hi anava, una malaltia li havia impedit baixar les poques escales que la separaven d’aquell bar, on l’Enric l’esperava cada dia per fer la partida d’escacs. No ho entenia, no podia ésser veritat. El cop de puny brutal li arribà embolcallat del somriure estúpid i innocent d’una xinesa que amb prou feines sabia parlar. Ara era ella qui regentava l’establiment d’hostaleria, i se sentia perduda de no trobar la cara amiga del seu amic servint-la en aquesll bar. Ja no era allà, havia desaparegut… ara, només hi havia ella, la xinesa. Aquest era el cop de puny brutal que l’havia sacsejat: el seu somriure, el seu posat, la xinesa.

INNOCÈNCIA


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: