Sense títol

La veu del facultatiu l’anava conduint vers un mar massa fosc, massa immens, en el que breus esclats de bonança donarien pas a noves ones a vèncer fins que ja no hi hagués més horitzó que el deixar-se endur per la resignació. Ella, el coixí que esmorteïa tots els cops, la mediadora que la reconciliava amb la duresa del món, la lleial combatent que en les seves crisis inqüestionablement, sense fressa, es posicionava sempre al seu costat, esdevindria fràgil, indefensa, buida la ment de tanta història compartida.  Aquelles mans gràcils ja no arrencarien més sons al vell piano, ni els ulls vivíssims, d’un maragda inusual, vestirien d’esperança la seva fe, puix si creia en algú era en ella, Mare per damunt la dona, l’amiga, l’àvia, Mare per damunt de qualsevol deure que no fos trenat per una abnegació que no coneixia límits. No, la sentència que escoltaria els propers instants mai esborraria el lligam que les unia, car estava teixit per la força de l’amor i dels dols, i romandria intacte, enfortit, en els fills dels seus fills dins d’un cicle sens fi.

ÀNONIM


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: