Com en una presó

Murs de pedra, freda soledat i un tros  de cel petit per on es fiquen els dies en forma de núvols, en canviants blaus, celestes i malves de cap vespres. Com un mant d’ ocres a la tardo, Empal·lideixen  les tardes en silencis i esperes, i una fugida cada vegada es fa  més marcit, morint en captivitat  trist i desemparada. No hi ha veus de consols, ni mans que em protegeixin quant les dèbils llums traspassen la tranquil·litat de la nit i el plàcid mant estrellat doni pau a les senyals del camí,les ganes i desitjos, la desgràcia  del meu tancament en vida.

Acigar