L’eternitat de l’Aleph

Dionís va decidir donar la festa per acabada. L’esglaó mal posat que amb massa traça em va fer caure no em va demanar perdó. Aquest, tenia un to i un posat fatxendes, propi d’aquells que tenen talent (ell tenia fusta, que ve a ser el mateix).  Jo també en tenia, però perquè em sentia pesada com un bagul. Va ser Caront qui em va acompanyar en el descens precipitat. La persona que més havia estimat a la vida es va aproximar a mi silenciosament, controlant tant la situació com l’home l’infinit. Un univers de dos o tres centímetres li va fer possible visualitzar tots i cada un dels angles del món; tota la llum es concentrava en un mateix punt i omplia de color aquell somni d’infància, aquell lloc que encara que no l’havia comprat mai, el temps li havia fet sentir de la seva pertinença. Les fulles dels arbres havien seguit el cicle, com cada any, de la cisalla del temps. Avui, aquí, en aquest soterrani humit, encara hi habita el meu record. En l’horitzó es projecta el reflex de la meva ànima. La perla que m’havia col·locat estratègicament a l’orella esquerra va romandre a terra des del moment en què se’m van emportar. Mai no ha deixat de brillar.

Dionís Crucificat


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: