Un dia sorprenent

I tornava a succeir una dia darrera l’altra. Sempre que veia aquell banc, on havien estat xerrant hores i hores, on s’havien besat, on s’havien trobat de nit, d’amagat, perquè ningú descobrís res de la seva història prohibida. I a ella li entraven ganes de plorar cada vegada que ho recordava; perquè havia hagut d’acabar tant sobtadament? Perquè no li havia donat cap pista de que allò ell ja no ho aguantava més? I cada dia del món, per anar a treballar, hi passava per davant. Podia anar per un altre carrer, ho sabia, però en el fons era el seu nexe amb el seu amor perdut, un amor mutilat per covardia, per no saber enfrontar la situació. Avui però va procurar no mirar-lo, no repetir mentalment totes les hores viscudes… però la nostàlgia va guanyar-li la partida i va donar-hi un cop d’ull ràpid i va ser llavors quan  va veure-hi un home assegut, amb el cap baix, jugant distretament amb unes claus entre els seus dits. S’hi va acostar lentament, els peus la portaven com per inèrcia fins que es va plantar davant. –Joan, ets tu?- ell la va mirar amb els ulls vidriosos. No era ell, deu anys endarrere si, ara no, el temps no s’havia portat gaire bé amb ell. Però es va asseure al seu costat. Amb el cor a mil, la ment serena i l’ànima pletòrica plena d’una nova il.lusió sobtada.Estheruki


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: