Corríem

Corríem. No recordo ni perquè. Jo el sentia rere meu, molt més àgil, molt més veloç, com sempre. Sempre un pas per damunt meu. Sempre era ell qui començava el joc i jo qui mossegava l’ham. Els peus, com responent a un desig subconscient, es van entrecreuar per fer-me perdre l’equilibri a la vegada que ell m’agafava i quèiem el dos desordenadament sobre la gespa. “Au”, vaig dir fregant-me el genoll i buscant un punt fix on amagar la mirada. “T’has fet mal? Deixa’m veure”. “No…”. Els meus dos ulls clavats en la tela texana del pantaló, humit d’un verd rosada. “Coi tio, se te’n va, se te’n va l’olla, estàs boig”. I en un fatal descuit el vaig mirar. El seu ample somriure, casi beneit. “Es que tu…em fas tornar boig”. Un any després els miro a tots dos, una parella tan perfecte, i encara em pregunto què hi pinta als meus records aquesta escena carrinclona sense final feliç.

Basílic


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: