El rèquiem de Darwin

Frisava per veure-la altre cop. No sabia com es deia. Ni tan sols hi havia parlat. Però d’aquí que guardés aquell desig i aquelles ganes incontenibles d’atrapar-la. Quan s’hi havia apropat tímidament alguna vegada, s’havia quedat astorat, mut, immòbil. Aquell dia estava més que decidit a dirigir-li la paraula, o com a mínim, a parar-s’hi davant i que, si més no, fos ella que quedés presa de la seva bellesa multicolor i s’hi dirigís. I així ho va fer. Quan va ser prou aprop d’ella, va estarrufar-se amb tot l’esplendor de que fou capaç perquè ella s’hi fixés… El que ell no sabia era que aquelles taques vermelles que tenia des de ben petit no eren pròpies de l’espècie i que la ignorància a que havia estat sotmès tan de temps per part dels altres membres no era deguda a l’enveja, sinó a la vergonya aliena. Ella va morir el dia següent presa d’una guineu. Ell, al tercer dia, aixafat en una carretera secundaria al nord d’Ioha.

Mouffetard


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: