Quan em parlaves

Recordo aquells matins que deixaves passar la llum sobre on jo reposava, quan em deixaves caure suaument des de les teves mans. Penso en quan junts resseguíem els detalls de monestirs antics, o muntanyes mil·lenàries i  quan en un instant érem capaços de reviure mil històries de la més antiga literatura universal. Em feies sentir com si portés tot l’ésser que pot ser comprès, com si ho fos tot en la meva petitesa i em parlaves i sabíem que ens havíem entès.

Però has oblidat deixar passar la llum que cada matí donava lloc a un nou tros d’història. Has deixat de voler-me a prop. Em trobes complexa i estranya, feixuga i no prou viva per viure el que vols. Ja no em parles, m’has oblidat en favor d’imatges que et semblen més autèntiques i millors.  Tu l’escriptor i jo la paraula, paraula en silenci, paraula que, amb tu, ha mort.

Rufinus


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: